El món en què havia viscut s’enfonsava.
Havia gaudit d’una
vida fàcil, de rendes i privilegis, però ara els deutes l’aclaparaven quan fins
no feia massa no escatimava en despeses luxoses.
No coneixia altra manera de retenir
al seu costat la dona, les amistats si no era a base de diners.
Quan tant l’una
com els altres van advertir que ja no en podien treure’n suc, van anar
apartant-se i el van deixar a l’estacada.
I ara, mentre s’enduien els mobles i tots els objectes de la
casa embargada,amb la perspectiva de passar una primera nit al carrer, se li feien presentes paraules dels pares i d'amics de la joventut...
Però ja era massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada