BÀRKINO

La vida a Bàrkino semblava transcórrer amb força calma: les botigues eren plenes com cada any, els carrers il·luminats, els comerços lluint els seus encants i les músiques nadalenques endolcint les oïdes; tot plegat donava la imatge d’una felicitat ensucrada, pròpia d’aquestes festes consumistes.

Amb tot es respirava  una crispació continguda, aquells estats d’ànim propis d’un malestar interior, d’una situació difícil irresolta, o pitjor, que no es vol resoldre i que es manifesta amb presses, nerviosisme, fins i tot en la manca de consideració amb els qui t’envolten.

Quin contrast! Missatges de pau i felicitat acaramel·lats i realitats de covardia per no saber aportar solucions, fins i tot de provocació i odi.

Bárkino, sigues valenta, viu el missatge de Nadal: allà on hi trobis hostilitat respon amb la passió i la tendresa de l’Infant. 

RECORDS

Pepe, “El Maño” com tothom el coneixia, el va abraçar molt commogut. Van seure parsimoniosament al bar del Casal de barri i el vellet se’l mirà com si fos transparent i veiés a través d’ell un món que ja no existia: els records se li anaven acumulant: tots dos eren activistes que havien lluitat per assolir millores per als seus veïns que avui ens semblen connaturals. La vida no els havia estat fàcil. Ara només recordaven les roses, com si les espines no els haguessin punyit: l’alegria del dia que els van entregar les claus de la nova vivenda, però no feren menció de les barraques de Montjuic; la festassa quan la inauguració de les escoles i de l’ambulatori i no parlaren de les manifestacions ni dels cops de porra rebuts  per aconseguir-ho; la cercavila que es va fer després d’asfaltar els carrers i arranjar les places, però no rememoraren les rates que havien senyorejat molts racons. Ara gaudien joiosament del que havien sembrat .