MORIR

El murmuri i els planyiments s’havien anat apaivagant. Després d’un ensopiment general,  el cos ara, semblava flotar, com si fos volàtil. No se sentia cap remor estranya. La ment havia esdevingut  lúcida com mai. Els records afloraven desordenadament i tant anaven del passat al futur com a l’inrevés, sense tenir en compte la línia del temps. No es tractava dels moments cabdals de la vida, sino imatges puntuals:  amanyacs de la mare essent  infant i els seus plors mentre ella deia “jo havia de ser la primera en marxar”; subtileses dels fills i preocupació pel seu futur; imatges dolces de la seva mare i angoixa per la propera solitud de la companya, es deixaven veure junts amics d’aquest mon i de l’altre. A poc a poc una boira que es feia més i més atapeïda va anar pintant-ho tot de gris. I després ...