BÀRKINO. 2018 (basat en fets reals)

Tanger. 2018. Quan Salah i Otman el seu germà  es van veure, es van abraçar emotivament. Cada any,

  Salah i la seva família anaven al Marroc de vacances, però aquesta vegada havia vingut sol i en un vaixell de l’exèrcit espanyol.

-         -  I la dona i els fills?

-         -  No els he volgut explicar la veritat. Els he dit que m’ha sortit un bon treball aquí i que tots tornarem al Marroc. No vull que sàpiguen que he estat al CIE que és com un presó. No he fet cap mal. Sempre he actuat pel camí recte, tal com ens van ensenyar els nostre pares i la nostra religió.

-        -   Qui hauria d’estar a la presó –expressa enèrgicament Otman-  és l’amo per qui has estat treballant tants anys.

-        -   20 anys, els que portava residint al barri, on tenia els amics, el futur dels meus fills, i els papers en regla, al menys això creia.

-        -   Què va passar?

-       -    Quan vaig anar a renovar papers per la segona llarga residència, em diuen que existia una ordre d’expulsió. Sense entendre res, m’ingressen en el CIE i allí m’assabento que aquell  home, l’empresari, no complia amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.  Jo estava desesperat, em sentia traït i abandonat per l’administració que no tenia en compte l’engany que havia sofert, i només em remetia a l’ordre d’expulsió.

-         

- - 40 dies al CIE –replica el seu germà-  que et deurien semblar un infern. Però ara començarem una nova vida.

I els dos germans, amb llàgrimes als ulls, es van tornar a abraçar.

LA MARE

Eren quatre germans, Havien quedat a casa de la seva mare de més de 90 anys  on ella residia amb una cuidadora sud-americana que hi convivia les 24 hores del dia, excepte els caps de setmana. Tots n’estaven molt contents del seu comportament. Havia sorgit però, un problema que els havia obligat a mobilitzar-se: realment calia augmentar el sou de la cuidadora?

-          De fet ja guanya més que el salari mínim –deia un independista que lluitava per una Catalunya més justa.

-          Penso que amb l’alimentació i el dormir gratuïts ja en té més que suficient –apuntava l’altra que acabava de tornar d’un viatge al Vietnam.

-          Jo només puc posar mensualment X quantitat. Arregleu-ho com podeu. –advertia un tercer, desentenent-se de l’assumpte.

-          Tots estem d’acord en què volem el millor per la Lluïsa (referint-se a la mare), però també hem de ser realistes i veure  què podem o no assumir –asseverava l’assenyat.

-          Veig que surt un sou molt alt per a la Sonia, no dic que no pugui ser just, però per a mi és massa –formulava qui tenia clar que encara hi ha classes.

-          Proposo de veure'ns més endavant portant altres propostes –advertia qui sempre ajornava els compromisos .

Quan varen anar a acomiadar-se de la mare, ella, que havia sentit la conversa a través del telèfon mal penjat, no va manifestar la seva pena amb imprecacions ni plors, sinó amb un silenci terrible.

ISLÀNDIA

 

Eren les dues de la matinada i el sol encara gandulejava sobre la línia de l’horitzó entretenint-se jugant amb nuvolets  esmunyedissos , que pintava  de mil tonalitats diferents, taronges, liles, morades, i que a la vegada es reflectien sobre muntanyes llunyanes i empremtaven camins indecisos sobre el mar. Semblava no tenir cap pressa per amagar-se darrera l’horitzó. Però lentament, el vermell va fer-se predominant, com si s’haguessin obert les portes de l’infern, i les seves flamarades van engolir-lo fins acabar per desaparèixer.

Fins aquí un espectacle meravellós, del que també podem gaudir-ne a la nostra terra.

Però sorprenentment, mitja hora més tard, i no gaire més enllà, com si al regne d`Hades no l’hagués volgut, o el que pot ser més cert, se n’hagués escapolit, l’astre rei va començar a treure el nas, mostrant ara amb colors si fa no fa semblants als de la seva desaparició,  el seu triomf sobre la mort.