BÀRKINO. 2018 (basat en fets reals)

Tanger. 2018. Quan Salah i Otman el seu germà  es van veure, es van abraçar emotivament. Cada any,

  Salah i la seva família anaven al Marroc de vacances, però aquesta vegada havia vingut sol i en un vaixell de l’exèrcit espanyol.

-         -  I la dona i els fills?

-         -  No els he volgut explicar la veritat. Els he dit que m’ha sortit un bon treball aquí i que tots tornarem al Marroc. No vull que sàpiguen que he estat al CIE que és com un presó. No he fet cap mal. Sempre he actuat pel camí recte, tal com ens van ensenyar els nostre pares i la nostra religió.

-        -   Qui hauria d’estar a la presó –expressa enèrgicament Otman-  és l’amo per qui has estat treballant tants anys.

-        -   20 anys, els que portava residint al barri, on tenia els amics, el futur dels meus fills, i els papers en regla, al menys això creia.

-        -   Què va passar?

-       -    Quan vaig anar a renovar papers per la segona llarga residència, em diuen que existia una ordre d’expulsió. Sense entendre res, m’ingressen en el CIE i allí m’assabento que aquell  home, l’empresari, no complia amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.  Jo estava desesperat, em sentia traït i abandonat per l’administració que no tenia en compte l’engany que havia sofert, i només em remetia a l’ordre d’expulsió.

-         

- - 40 dies al CIE –replica el seu germà-  que et deurien semblar un infern. Però ara començarem una nova vida.

I els dos germans, amb llàgrimes als ulls, es van tornar a abraçar.