LA MARE

Eren quatre germans, Havien quedat a casa de la seva mare de més de 90 anys  on ella residia amb una cuidadora sud-americana que hi convivia les 24 hores del dia, excepte els caps de setmana. Tots n’estaven molt contents del seu comportament. Havia sorgit però, un problema que els havia obligat a mobilitzar-se: realment calia augmentar el sou de la cuidadora?

-          De fet ja guanya més que el salari mínim –deia un independista que lluitava per una Catalunya més justa.

-          Penso que amb l’alimentació i el dormir gratuïts ja en té més que suficient –apuntava l’altra que acabava de tornar d’un viatge al Vietnam.

-          Jo només puc posar mensualment X quantitat. Arregleu-ho com podeu. –advertia un tercer, desentenent-se de l’assumpte.

-          Tots estem d’acord en què volem el millor per la Lluïsa (referint-se a la mare), però també hem de ser realistes i veure  què podem o no assumir –asseverava l’assenyat.

-          Veig que surt un sou molt alt per a la Sonia, no dic que no pugui ser just, però per a mi és massa –formulava qui tenia clar que encara hi ha classes.

-          Proposo de veure'ns més endavant portant altres propostes –advertia qui sempre ajornava els compromisos .

Quan varen anar a acomiadar-se de la mare, ella, que havia sentit la conversa a través del telèfon mal penjat, no va manifestar la seva pena amb imprecacions ni plors, sinó amb un silenci terrible.