TRES ROSES BLANQUES

Feia tres dies que estaven de maniobres en aquell poblet. El capità li mostrà amb sornegueria l’ampit de la finestra amb la ma dreta, on s’hi veia una gerra amb tres roses blanques.

-Quina ridiculesa –va dir- Aquestes flors estarien molt millor dins de casa.

Però el que ell no s’adonà era que darrera els vidres, mig dissimulada per unes cortines blanques fetes de ganxet, s’intuïa  la mirada afectuosa d’una noia. El soldat, dissimuladament, li va respondre també amb un somriure complaent al comprovar que les roses que li havia regalat exterioritzaven els sentiments joiosos de la tarda que havien compartit.

VIVIA I MORIA, MORIA I VIVIA

(suggerit per la pel·lícula “els ponts de Madison” sota la llum de Ramon Llull)

Moria l’amic per plaer e vivia per llanguiments. E els plaers

e els turments s’ajustaven e s’unien en ésser una cosa mateixa

en la volentat de l’amic.

E per açò l’amic en un temps mateix moria e vivia.

                                                 Ramon Llull

Solament hi havia una decisió possible. No, n’hi havia més: Mai s’havia sentit estimada com ara. Era el que havia cercat tota la vida, un amor tendre, respectuós, encisador, .... Tenia dret a ser feliç al costat d’aquell  home .

Però ella era l’ànima, la força vital d’una família sense esma, sense il·lusions, rutinària. Què seria dels seus fills? La poca vida que hi havia en aquella llar era la que ella hi aportava. I el marit? Tantes coses compartides! ... Es cert, ara més que estimar-la, la necessitava. Els amors, de tant lluny que eren, havien esdevingut  quasi invisibles.

I vivia i moria a l’hora. I si aquest amor que havia redescobert, que feia temps ja li semblava impossible, el vessés amb renovades forces entre el seus?

                                                                                     

EXPRESSIONS PRATENQUES OBSCENES

CONFERÈNCIA “EXPRESSIONS PRATENQUES OBSCENES”

a càrrec del professor Joan Puig Malet

ARA FA MOLTS ANYS ...

Ara fa molts anys

Era finals d’estiu, al ball de festa major del poble. Sentia el perfum de roses i herbes del camp que emanava del cos de la noia així com l’agradable escalfor d’aquella cara quan s’apropava amb el continu vaivé rítmic del ball, fins que jo la vaig abraçar per la cintura mentre ella entrellaçava les seves mans per sobre les meves espatlles, i durant força estona, sense dir-nos  res, recordàvem els bonics moments compartits.

-          Demà torno a Barcelona. Tens uns amics meravellosos i m’ho he passat molt be amb vosaltres.

-          Però ens tornarem a veure?

-          Pot ser. Depèn d’on vulgui anar la meva família l’estiu que ve.

Per a ella va ser una bonica aventura. Per a mi el primer desengany amorós.

LLEIS I SENTIMENTS

L’acusada s’apropà sobtadament a la taula on seia hieràtic i inexpressiu el jutge; tots els seus nervis estaven en tensió per la novetat de la situació i el respecte que imposaven. Però va sobreposar-se i abans que els policies poguessin aturar-la va treure’s el medalló que duia sobre el pit i va etzibar aquestes paraules al qui presidia la taula:

-          Aquest és el meu fill. No em mireu a mi quan dicteu sentència, mireu-lo a ell. És a ell qui deixeu al carrer. Quina justícia és aquesta que permet tal injustícia?

Dos policies van abalançar-se sobre ella i van retornar-la al seu seient.

Mentre, el jutge, sense mirar-la,  va continuar consultant les lleis i les disposicions addicionals que feien al cas.