(suggerit per la pel·lícula “els ponts de Madison” sota la
llum de Ramon Llull)
Moria l’amic per
plaer e vivia per llanguiments. E els plaers
e els turments
s’ajustaven e s’unien en ésser una cosa mateixa
en la volentat de
l’amic.
E per açò l’amic en
un temps mateix moria e vivia.
Ramon Llull
Solament hi havia una decisió possible. No, n’hi havia més:
Mai s’havia sentit estimada com ara. Era el que havia cercat tota la vida, un
amor tendre, respectuós, encisador, .... Tenia dret a ser feliç al costat d’aquell
home .
Però ella era l’ànima, la força vital d’una família sense
esma, sense il·lusions, rutinària. Què seria dels seus fills? La poca vida que
hi havia en aquella llar era la que ella hi aportava. I el marit? Tantes coses
compartides! ... Es cert, ara més que estimar-la, la necessitava. Els amors, de
tant lluny que eren, havien esdevingut quasi invisibles.
I vivia i moria a l’hora. I si aquest amor que havia
redescobert, que feia temps ja li semblava impossible, el vessés amb renovades
forces entre el seus?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada