L’acusada s’apropà sobtadament a la taula on seia hieràtic i
inexpressiu el jutge; tots els seus nervis estaven en tensió per la novetat de
la situació i el respecte que imposaven. Però va sobreposar-se i abans que els
policies poguessin aturar-la va treure’s el medalló que duia sobre el pit i va
etzibar aquestes paraules al qui presidia la taula:
-
Aquest és el meu fill. No em mireu a mi quan dicteu
sentència, mireu-lo a ell. És a ell qui deixeu al carrer. Quina justícia és
aquesta que permet tal injustícia?
Dos policies van abalançar-se sobre ella i van retornar-la al
seu seient.
Mentre, el jutge, sense mirar-la, va continuar consultant les lleis i les
disposicions addicionals que feien al cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada