«Tinc
por». Que té por. Això és el que deia el comunicat que m'ha arribat de
Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó
que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han
atès la seva trucada li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna
cosa. «No. Però tinc por». Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i
finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a
mi. Decideixo anar-la a veure. Obre la porta i no cal que em digui res. Abraço
els seus 89 anys, i sento la nena que s'espanta, la nena que de cop té por que
tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l'abraço sóc la seva mare,
la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat.
Irene Pascual Porret
(Relat guanyador del II Concurs de Microrelats de Sant Jordi de
l'Ajuntament de Barcelona, 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada