Les nits d’hivern,
essent infant esdevenien llargues, interminables. Tan bon punt es
feia fosc la mare ens cloïa a tots els germans en una petita
habitació. Jo em cuidava d’encendre l’estufa. Li donava fort al
ventall. Sovint el fum s’escampava per tot arreu i amb ulls
plorosos estossegàvem intensament.
Era l’hora de fer
els deures. Interminables multiplicacions i divisions. Els més grans
ajudàvem als més xics i els qui no anaven encara a l'escola jugaven a terra. Mentrestant la mare planxava un munt de
roba. De tant en tant interrompia la labor i restava abstreta davant
la radio
escoltant els consells de l’Elena Francis.
Algun vespre venia
l’avi, de caràcter afable, que a vegades ens enlluernava tot
explicant-nos bretolades de quan era jove.
També altres nits
apareixia el fill del metge del poble i ens ho passàvem d’allò
més bé jugant a escacs.
Quan ja era força
tard i sentíem un soroll a fora, tots ens trasbalsàvem. Ens apropàvem a la finestra i malgrat que els vidres entelats i les gotetes enganxades
feien difícil contemplar l’exterior, amb desencís constatàvem que el pare encara no havia
arribat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada