NITS D'HIVERN

Les nits d’hivern, essent infant esdevenien llargues, interminables. Tan bon punt es feia fosc la mare ens cloïa a tots els germans en una petita habitació. Jo em cuidava d’encendre l’estufa. Li donava fort al ventall. Sovint el fum s’escampava per tot arreu i amb ulls plorosos estossegàvem intensament.

Era l’hora de fer els deures. Interminables multiplicacions i divisions. Els més grans ajudàvem als més xics i els qui no anaven encara a l'escola jugaven a terra. Mentrestant la mare planxava un munt de roba. De tant en tant interrompia la labor i restava abstreta davant la radio

escoltant els consells de l’Elena Francis.

Algun vespre venia l’avi, de caràcter afable, que a vegades ens enlluernava tot explicant-nos bretolades de quan era jove.

També altres nits apareixia el fill del metge del poble i ens ho passàvem d’allò més bé jugant a escacs.

Quan ja era força tard i sentíem un soroll a fora, tots ens trasbalsàvem. Ens apropàvem a la finestra i malgrat que els vidres entelats i les gotetes enganxades feien difícil contemplar l’exterior, amb desencís constatàvem que el pare encara no havia arribat.

SOMRIURE AMARG

Ja feia més d'una hora que havia començat el recompte i els resultats no eren gens afalagadors.

I això que prou s’havia escarrassat durant la campanya electoral insultant els adversaris amb paraules que només es diuen als enemics, predicant la por a tort i a dret, arreu. Fins i tot s’havia exposat, això sí, ben protegit per guardaespatlles, a anar a provocar a llocs on sabia que no trauria cap vot, només per provocar, per poder dir «veieu com fan por?».

Ara s’adonava que les seves propostes no eren pas engrescadores, que atiar els instints baixos no sempre és productiu, tanmateix pot ser contraproduent.

A mesura que avançava el recompte, les expectatives empitjoraven, però encara va tenir esma de somriure per dins quan va adonar-se que al seu rival, malgrat que li havia excel·lit amb desmesura en la mateixa estratègia de por i provocació, o potser per això mateix, les coses encara li anaven pitjor.

Abraça'm que tinc por

«Tinc por». Que té por. Això és el que deia el comunicat que m'ha arribat de Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han atès la seva trucada li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però tinc por». Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obre la porta i no cal que em digui res. Abraço els seus 89 anys, i sento la nena que s'espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l'abraço sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat.

Irene Pascual Porret                          

(Relat guanyador del II Concurs de Microrelats de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, 2019)

L'ACCIDENT

És dissabte i la radio-despertador també sona  a les 6. Aviat tornarà la seva companya. Sent, mig endormiscat, que hi ha hagut un accident vora Valls: un autocar procedent de Bilbao ha bolcat. Dos morts i molts ferits. Tan sols dos, ell respira fondo, perquè precisament la Pilar tornava del País Basc i en aquelles hores podria estar passant per allí. Però hi passen tants cotxes i autocars ...

Són les 7 i ella no truca. Per les informacions dedueix positivament que a l’autocar accidentat ella retornava. La por comença a mossegar-li el cor. Però dels 47 viatgers només dos han mort; sembla raonable descartar el pitjor.

Prop de les 8 i sense notícies. A la ràdio donen el nom dels hospitals on han traslladat els ferits. Demana informació i el nom de Pilar no consta enlloc. Això el tranquil·litza i dedueix que ja que ella és infermera  estarà  assistint els accidentats.

Passen de les 9 del matí. Sona el telèfon. El cor li batega fort. Però és una veu masculina:

- Es usted familiar de Pilar? Deberia pasar por el cuartel de la Guardia Civil del Vendrell para el reconocimiento de un cadaver.

PIS DE LLOGUER

«M’estaré tornant boja? Serà l'alzheimer? Fa uns dies, mentre dormia, uns sorolls i unes veus em

despertaven com si haguessin entrat lladres; abans d’ahir, al aixecar-me, veig que els fogons havien

quedat encesos tota la nit. Ahir, al sortir per anar a comprar, esglaiada, m’adono que l’entrada de casa

ha romàs oberta de bat a bat, i avui, a les tres de la matinada, sona el timbre amb insistència i tota

esporuguida, obro la porta i em trobo un gat mort al replà. Ho explico a la meva filla i no em creu, diu

que són dèries meves. Visc des de fa uns dies en un estat permanent de neguit.»

Veient-la tan angoixada i pensant en símptomes d’una malaltia greu, la seva filla decideix portar-la a

casa seva. Malgrat la tristesa que li causa deixar aquelles parets i les vivències  de més de cinquanta

anys així com perdre autonomia, ho accepta.

Uns dies més tard, mare i filla  prenen la resolució de viure juntes i per tant donar de baixa el

contracte de lloguer. El propietari, mentre diu que mai havia tingut una inquilina tan simpàtica, deixa

entreveure subtils signes de satisfacció.

Sempre que la mare passa pel davant d’aquell pis s’hi atura i, amb llàgrimes als ulls, el contempla

una bona estona. Pocs dies després, pregunta a la seva filla: Per què han posat un cartell que diu «piso

con licencia turística»?

DIÀLEG ENTRE ELS GROCS

(Escrit basat en el llibre de Vicenç Villatoro «Massa foc», basat en imaginaris diàlegs entre Savonarola i Maquiavel)

• Tinc presents els 11 de setembre, aquella eufòria, aquells entusiasmes, ...
• La vida va fent la seva marxa i no es poden anar acumulant records. Els temps canvien i cal adaptar-se.
• Tants treballs, tantes lluites, tantes ferides, i ara tot queda en un no res?
• Cal aprendre de l’experiència. Potser no era el camí adequat. Potser les expectatives eren excessives.
• Cura amb el que dius; qui perd els orígens, perd identitat, ens diu la cançó
• Però també, si el gra de blat no mor, no donarà fruit.
• La mort serà fèrtil si la llavor no es corromp i germina adequadament
• I germinarà si no oblidem els valors que ens van moure aquells 11 de Setembre.

MORIR

El murmuri i els planyiments s’havien anat apaivagant. Després d’un ensopiment general,  el cos ara, semblava flotar, com si fos volàtil. No se sentia cap remor estranya. La ment havia esdevingut  lúcida com mai. Els records afloraven desordenadament i tant anaven del passat al futur com a l’inrevés, sense tenir en compte la línia del temps. No es tractava dels moments cabdals de la vida, sino imatges puntuals:  amanyacs de la mare essent  infant i els seus plors mentre ella deia “jo havia de ser la primera en marxar”; subtileses dels fills i preocupació pel seu futur; imatges dolces de la seva mare i angoixa per la propera solitud de la companya, es deixaven veure junts amics d’aquest mon i de l’altre. A poc a poc una boira que es feia més i més atapeïda va anar pintant-ho tot de gris. I després ...