BÀRKINO

La vida a Bàrkino semblava transcórrer amb força calma: les botigues eren plenes com cada any, els carrers il·luminats, els comerços lluint els seus encants i les músiques nadalenques endolcint les oïdes; tot plegat donava la imatge d’una felicitat ensucrada, pròpia d’aquestes festes consumistes.

Amb tot es respirava  una crispació continguda, aquells estats d’ànim propis d’un malestar interior, d’una situació difícil irresolta, o pitjor, que no es vol resoldre i que es manifesta amb presses, nerviosisme, fins i tot en la manca de consideració amb els qui t’envolten.

Quin contrast! Missatges de pau i felicitat acaramel·lats i realitats de covardia per no saber aportar solucions, fins i tot de provocació i odi.

Bárkino, sigues valenta, viu el missatge de Nadal: allà on hi trobis hostilitat respon amb la passió i la tendresa de l’Infant. 

RECORDS

Pepe, “El Maño” com tothom el coneixia, el va abraçar molt commogut. Van seure parsimoniosament al bar del Casal de barri i el vellet se’l mirà com si fos transparent i veiés a través d’ell un món que ja no existia: els records se li anaven acumulant: tots dos eren activistes que havien lluitat per assolir millores per als seus veïns que avui ens semblen connaturals. La vida no els havia estat fàcil. Ara només recordaven les roses, com si les espines no els haguessin punyit: l’alegria del dia que els van entregar les claus de la nova vivenda, però no feren menció de les barraques de Montjuic; la festassa quan la inauguració de les escoles i de l’ambulatori i no parlaren de les manifestacions ni dels cops de porra rebuts  per aconseguir-ho; la cercavila que es va fer després d’asfaltar els carrers i arranjar les places, però no rememoraren les rates que havien senyorejat molts racons. Ara gaudien joiosament del que havien sembrat .

TRES ROSES BLANQUES

Feia tres dies que estaven de maniobres en aquell poblet. El capità li mostrà amb sornegueria l’ampit de la finestra amb la ma dreta, on s’hi veia una gerra amb tres roses blanques.

-Quina ridiculesa –va dir- Aquestes flors estarien molt millor dins de casa.

Però el que ell no s’adonà era que darrera els vidres, mig dissimulada per unes cortines blanques fetes de ganxet, s’intuïa  la mirada afectuosa d’una noia. El soldat, dissimuladament, li va respondre també amb un somriure complaent al comprovar que les roses que li havia regalat exterioritzaven els sentiments joiosos de la tarda que havien compartit.

VIVIA I MORIA, MORIA I VIVIA

(suggerit per la pel·lícula “els ponts de Madison” sota la llum de Ramon Llull)

Moria l’amic per plaer e vivia per llanguiments. E els plaers

e els turments s’ajustaven e s’unien en ésser una cosa mateixa

en la volentat de l’amic.

E per açò l’amic en un temps mateix moria e vivia.

                                                 Ramon Llull

Solament hi havia una decisió possible. No, n’hi havia més: Mai s’havia sentit estimada com ara. Era el que havia cercat tota la vida, un amor tendre, respectuós, encisador, .... Tenia dret a ser feliç al costat d’aquell  home .

Però ella era l’ànima, la força vital d’una família sense esma, sense il·lusions, rutinària. Què seria dels seus fills? La poca vida que hi havia en aquella llar era la que ella hi aportava. I el marit? Tantes coses compartides! ... Es cert, ara més que estimar-la, la necessitava. Els amors, de tant lluny que eren, havien esdevingut  quasi invisibles.

I vivia i moria a l’hora. I si aquest amor que havia redescobert, que feia temps ja li semblava impossible, el vessés amb renovades forces entre el seus?

                                                                                     

EXPRESSIONS PRATENQUES OBSCENES

CONFERÈNCIA “EXPRESSIONS PRATENQUES OBSCENES”

a càrrec del professor Joan Puig Malet

ARA FA MOLTS ANYS ...

Ara fa molts anys

Era finals d’estiu, al ball de festa major del poble. Sentia el perfum de roses i herbes del camp que emanava del cos de la noia així com l’agradable escalfor d’aquella cara quan s’apropava amb el continu vaivé rítmic del ball, fins que jo la vaig abraçar per la cintura mentre ella entrellaçava les seves mans per sobre les meves espatlles, i durant força estona, sense dir-nos  res, recordàvem els bonics moments compartits.

-          Demà torno a Barcelona. Tens uns amics meravellosos i m’ho he passat molt be amb vosaltres.

-          Però ens tornarem a veure?

-          Pot ser. Depèn d’on vulgui anar la meva família l’estiu que ve.

Per a ella va ser una bonica aventura. Per a mi el primer desengany amorós.

LLEIS I SENTIMENTS

L’acusada s’apropà sobtadament a la taula on seia hieràtic i inexpressiu el jutge; tots els seus nervis estaven en tensió per la novetat de la situació i el respecte que imposaven. Però va sobreposar-se i abans que els policies poguessin aturar-la va treure’s el medalló que duia sobre el pit i va etzibar aquestes paraules al qui presidia la taula:

-          Aquest és el meu fill. No em mireu a mi quan dicteu sentència, mireu-lo a ell. És a ell qui deixeu al carrer. Quina justícia és aquesta que permet tal injustícia?

Dos policies van abalançar-se sobre ella i van retornar-la al seu seient.

Mentre, el jutge, sense mirar-la,  va continuar consultant les lleis i les disposicions addicionals que feien al cas.