NITS D'HIVERN

Les nits d’hivern, essent infant esdevenien llargues, interminables. Tan bon punt es feia fosc la mare ens cloïa a tots els germans en una petita habitació. Jo em cuidava d’encendre l’estufa. Li donava fort al ventall. Sovint el fum s’escampava per tot arreu i amb ulls plorosos estossegàvem intensament.

Era l’hora de fer els deures. Interminables multiplicacions i divisions. Els més grans ajudàvem als més xics i els qui no anaven encara a l'escola jugaven a terra. Mentrestant la mare planxava un munt de roba. De tant en tant interrompia la labor i restava abstreta davant la radio

escoltant els consells de l’Elena Francis.

Algun vespre venia l’avi, de caràcter afable, que a vegades ens enlluernava tot explicant-nos bretolades de quan era jove.

També altres nits apareixia el fill del metge del poble i ens ho passàvem d’allò més bé jugant a escacs.

Quan ja era força tard i sentíem un soroll a fora, tots ens trasbalsàvem. Ens apropàvem a la finestra i malgrat que els vidres entelats i les gotetes enganxades feien difícil contemplar l’exterior, amb desencís constatàvem que el pare encara no havia arribat.

SOMRIURE AMARG

Ja feia més d'una hora que havia començat el recompte i els resultats no eren gens afalagadors.

I això que prou s’havia escarrassat durant la campanya electoral insultant els adversaris amb paraules que només es diuen als enemics, predicant la por a tort i a dret, arreu. Fins i tot s’havia exposat, això sí, ben protegit per guardaespatlles, a anar a provocar a llocs on sabia que no trauria cap vot, només per provocar, per poder dir «veieu com fan por?».

Ara s’adonava que les seves propostes no eren pas engrescadores, que atiar els instints baixos no sempre és productiu, tanmateix pot ser contraproduent.

A mesura que avançava el recompte, les expectatives empitjoraven, però encara va tenir esma de somriure per dins quan va adonar-se que al seu rival, malgrat que li havia excel·lit amb desmesura en la mateixa estratègia de por i provocació, o potser per això mateix, les coses encara li anaven pitjor.

Abraça'm que tinc por

«Tinc por». Que té por. Això és el que deia el comunicat que m'ha arribat de Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han atès la seva trucada li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però tinc por». Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obre la porta i no cal que em digui res. Abraço els seus 89 anys, i sento la nena que s'espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l'abraço sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat.

Irene Pascual Porret                          

(Relat guanyador del II Concurs de Microrelats de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, 2019)

L'ACCIDENT

És dissabte i la radio-despertador també sona  a les 6. Aviat tornarà la seva companya. Sent, mig endormiscat, que hi ha hagut un accident vora Valls: un autocar procedent de Bilbao ha bolcat. Dos morts i molts ferits. Tan sols dos, ell respira fondo, perquè precisament la Pilar tornava del País Basc i en aquelles hores podria estar passant per allí. Però hi passen tants cotxes i autocars ...

Són les 7 i ella no truca. Per les informacions dedueix positivament que a l’autocar accidentat ella retornava. La por comença a mossegar-li el cor. Però dels 47 viatgers només dos han mort; sembla raonable descartar el pitjor.

Prop de les 8 i sense notícies. A la ràdio donen el nom dels hospitals on han traslladat els ferits. Demana informació i el nom de Pilar no consta enlloc. Això el tranquil·litza i dedueix que ja que ella és infermera  estarà  assistint els accidentats.

Passen de les 9 del matí. Sona el telèfon. El cor li batega fort. Però és una veu masculina:

- Es usted familiar de Pilar? Deberia pasar por el cuartel de la Guardia Civil del Vendrell para el reconocimiento de un cadaver.

PIS DE LLOGUER

«M’estaré tornant boja? Serà l'alzheimer? Fa uns dies, mentre dormia, uns sorolls i unes veus em

despertaven com si haguessin entrat lladres; abans d’ahir, al aixecar-me, veig que els fogons havien

quedat encesos tota la nit. Ahir, al sortir per anar a comprar, esglaiada, m’adono que l’entrada de casa

ha romàs oberta de bat a bat, i avui, a les tres de la matinada, sona el timbre amb insistència i tota

esporuguida, obro la porta i em trobo un gat mort al replà. Ho explico a la meva filla i no em creu, diu

que són dèries meves. Visc des de fa uns dies en un estat permanent de neguit.»

Veient-la tan angoixada i pensant en símptomes d’una malaltia greu, la seva filla decideix portar-la a

casa seva. Malgrat la tristesa que li causa deixar aquelles parets i les vivències  de més de cinquanta

anys així com perdre autonomia, ho accepta.

Uns dies més tard, mare i filla  prenen la resolució de viure juntes i per tant donar de baixa el

contracte de lloguer. El propietari, mentre diu que mai havia tingut una inquilina tan simpàtica, deixa

entreveure subtils signes de satisfacció.

Sempre que la mare passa pel davant d’aquell pis s’hi atura i, amb llàgrimes als ulls, el contempla

una bona estona. Pocs dies després, pregunta a la seva filla: Per què han posat un cartell que diu «piso

con licencia turística»?

DIÀLEG ENTRE ELS GROCS

(Escrit basat en el llibre de Vicenç Villatoro «Massa foc», basat en imaginaris diàlegs entre Savonarola i Maquiavel)

• Tinc presents els 11 de setembre, aquella eufòria, aquells entusiasmes, ...
• La vida va fent la seva marxa i no es poden anar acumulant records. Els temps canvien i cal adaptar-se.
• Tants treballs, tantes lluites, tantes ferides, i ara tot queda en un no res?
• Cal aprendre de l’experiència. Potser no era el camí adequat. Potser les expectatives eren excessives.
• Cura amb el que dius; qui perd els orígens, perd identitat, ens diu la cançó
• Però també, si el gra de blat no mor, no donarà fruit.
• La mort serà fèrtil si la llavor no es corromp i germina adequadament
• I germinarà si no oblidem els valors que ens van moure aquells 11 de Setembre.

MORIR

El murmuri i els planyiments s’havien anat apaivagant. Després d’un ensopiment general,  el cos ara, semblava flotar, com si fos volàtil. No se sentia cap remor estranya. La ment havia esdevingut  lúcida com mai. Els records afloraven desordenadament i tant anaven del passat al futur com a l’inrevés, sense tenir en compte la línia del temps. No es tractava dels moments cabdals de la vida, sino imatges puntuals:  amanyacs de la mare essent  infant i els seus plors mentre ella deia “jo havia de ser la primera en marxar”; subtileses dels fills i preocupació pel seu futur; imatges dolces de la seva mare i angoixa per la propera solitud de la companya, es deixaven veure junts amics d’aquest mon i de l’altre. A poc a poc una boira que es feia més i més atapeïda va anar pintant-ho tot de gris. I després ...

DECIDIR

En Rafa i la Sílvia, que acabava de complir els vint, sortien junts des de feia dos anys. Semblaven fets l’un per l’altra.

Una tarda d’estiu, mentre prenien un refresc, la Sílvia li parlà del Vietnam, dels seus paisatges, del  ioga, del budisme, ...

En Rafa, malgrat tenir altres preferències, li contestà:

-          Si estalviem, Sílvia, podrem fer un viatge el proper estiu. Abans de tenir la criatura ...

-          Rafa, voldria anar-hi sola.

-          Què dius? ... Com és això?
s      És que no es tracta de turisme. Voldria repensar la meva vida. Necessito conèixer més món, viure més experiències abans de comprometre’m amb tu, adonar-me millor de què li espera a un nou nat, ...

-        Així doncs ... I la nostra relació ...?

La Sílvia li acaricia les mans amb tendresa i amb una mirada afable però ferma li dona a entendre que ja havia pres una decisió.

GRATITUD

GRATITUD

Gràcies a la vida que devem als nostres pares i que es va iniciar fa milions d’anys.

Gràcies als pagesos i ramaders i als qui primer varen conrear plantes i domesticar animals.

Gràcies als miners que extreuen riquesa de sota terra jugant-se la vida.

Gràcies als qui han edificat cases, han construït carreteres, han alçat pantans que usem com si haguessin estat sempre.

Gràcies a metges i infermeres  i a tothom qui te cura del proïsme.

Gràcies als mestres que hem tingut i als qui varen escriure les primeres lletres.

Gràcies als nouvinguts de tots els temps perquè ells han fet el nostre poble.

Gràcies als homes de pau que transformen les hostilitats en convivència.

Gràcies als qui són a la presó per defensar la llibertat i els drets humans.

I gràcies donem-nos els uns als altres perquè continuem les tasques dels nostres avantpassats.

Mai no havia agraït tantes coses juntes en un escrit.

BARCELONA 2019

Va pujar per les escales mecàniques a Montjuic, fins el mirador del MNAC. El sol s’ocultava darrere una capa espessa de núvols. Quin espectacle! Radere la fermesa de les quatre columnes, aviat es desvetllarien les fonts amb la seva màgia de colors per galantejar una ciutat de festes i congressos. Ciutat que s’estenia, immensa, fins a remots barris grisosos.

Una ciutat on sobresortien les esglésies que fan història, els altívols bancs, seus de poder,  i els majestuosos hotels, font de ràpids enriquiments.  Una ciutat diversa, amb milions de persones, arranjades amb pells i vestits variats, una ciutat tan farcida de turistes que fan el que no volen fer al seu país, una ciutat tan carregada de centres comercials que intenten aprofitar-se’n, una ciutat plena de petits comerciants i també de manters, una ciutat tan plena de treballadors que, silents, omplen túnels i andanes del metro a les set del vespre, i on no falten tampoc brètols incívics.

   Una ciutat curulla de llumetes de tots colors, com les persones que hi habiten, on cada una emetia qui sap si el foc de l’amor o la tristesa de la solitud, el plaer d’un banquet o l’angoixa d’una taula buida, l’esforç dels emprenedors i el coratge d’associacions i entitats.

   Doncs això: que una ciutat com aquesta donés fruits tan espectaculars com la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana, això li plaïa.

LA MALALTA I ELS PAPERS

Vigílies de Nadal. Com cada any per aquestes dates a l’hospital cada dia hi ha menys malalts.

La Teresa, de 85 anys, porta dues setmanes ingressada per problemes respiratoris. Una forta medicació ha aconseguit fer-li desaparèixer la febre. La seva cara demacrada, les dificultats de respiració i els freqüents episodis de tos palesen a qui disposi de dos ulls i una mica de cor que el seu estat és força delicat. Però no per a tothom.

S’obre bruscament  la porta de l’habitació i apareix el doctor sense separar els ulls d’ uns papers que li acaba d’entregar  la infermera. 

         
S   -.Senyora Teresa, -continua mirant els informes-   per demà té l’alta. Passarà les festes de Nadal a casa.

La Teresa te un fort atac de tos . El doctor, torbat i amb cara de desconcert, torna a examinar els papers.

   

         .-.Teresa, però que fa? Vos no heu de tenir tos. Aquí, als informes, posa que ja ha superat la pneumònia. Per tant, demà  a casa.

El doctor va fer petar els dits i va marxar.

SACSEJADES DE CAP

La pel·lícula –intranscendent, d’un diumenge per la tarda-  anava de fingiments i simulacions d’un marit per poder trobar-se amb la seva amant.

Ves a saber perquè li va venir el record de la Fineta. Sacsejà el cap com acostumava sovint, per foragitar el record –per als amics era un tic, per a ell una tàctica defensiva- però no va poder impedir per uns segons sentir-la, afanya’t, prepara el material per la sortida; després ens esperen els amics al ball. I el cor d’enamorat li bategava intensament.  Encara va tenir temps de veure-la animosa, en el grup d’Esplai, engrescant a uns i altres...

Nova sacsejada de cap per evitar infructuosament el record del moment en que va anar a casa seva amb la programació de la propera sortida, un primer pas per declarar-se.
     - Hola, no t’esperàvem pas.
La Fineta i en Manel amb les cares enrojolades, li deien que havia fet tard.

BÀRKINO. 2018 (basat en fets reals)

Tanger. 2018. Quan Salah i Otman el seu germà  es van veure, es van abraçar emotivament. Cada any,

  Salah i la seva família anaven al Marroc de vacances, però aquesta vegada havia vingut sol i en un vaixell de l’exèrcit espanyol.

-         -  I la dona i els fills?

-         -  No els he volgut explicar la veritat. Els he dit que m’ha sortit un bon treball aquí i que tots tornarem al Marroc. No vull que sàpiguen que he estat al CIE que és com un presó. No he fet cap mal. Sempre he actuat pel camí recte, tal com ens van ensenyar els nostre pares i la nostra religió.

-        -   Qui hauria d’estar a la presó –expressa enèrgicament Otman-  és l’amo per qui has estat treballant tants anys.

-        -   20 anys, els que portava residint al barri, on tenia els amics, el futur dels meus fills, i els papers en regla, al menys això creia.

-        -   Què va passar?

-       -    Quan vaig anar a renovar papers per la segona llarga residència, em diuen que existia una ordre d’expulsió. Sense entendre res, m’ingressen en el CIE i allí m’assabento que aquell  home, l’empresari, no complia amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.  Jo estava desesperat, em sentia traït i abandonat per l’administració que no tenia en compte l’engany que havia sofert, i només em remetia a l’ordre d’expulsió.

-         

- - 40 dies al CIE –replica el seu germà-  que et deurien semblar un infern. Però ara començarem una nova vida.

I els dos germans, amb llàgrimes als ulls, es van tornar a abraçar.

LA MARE

Eren quatre germans, Havien quedat a casa de la seva mare de més de 90 anys  on ella residia amb una cuidadora sud-americana que hi convivia les 24 hores del dia, excepte els caps de setmana. Tots n’estaven molt contents del seu comportament. Havia sorgit però, un problema que els havia obligat a mobilitzar-se: realment calia augmentar el sou de la cuidadora?

-          De fet ja guanya més que el salari mínim –deia un independista que lluitava per una Catalunya més justa.

-          Penso que amb l’alimentació i el dormir gratuïts ja en té més que suficient –apuntava l’altra que acabava de tornar d’un viatge al Vietnam.

-          Jo només puc posar mensualment X quantitat. Arregleu-ho com podeu. –advertia un tercer, desentenent-se de l’assumpte.

-          Tots estem d’acord en què volem el millor per la Lluïsa (referint-se a la mare), però també hem de ser realistes i veure  què podem o no assumir –asseverava l’assenyat.

-          Veig que surt un sou molt alt per a la Sonia, no dic que no pugui ser just, però per a mi és massa –formulava qui tenia clar que encara hi ha classes.

-          Proposo de veure'ns més endavant portant altres propostes –advertia qui sempre ajornava els compromisos .

Quan varen anar a acomiadar-se de la mare, ella, que havia sentit la conversa a través del telèfon mal penjat, no va manifestar la seva pena amb imprecacions ni plors, sinó amb un silenci terrible.

ISLÀNDIA

 

Eren les dues de la matinada i el sol encara gandulejava sobre la línia de l’horitzó entretenint-se jugant amb nuvolets  esmunyedissos , que pintava  de mil tonalitats diferents, taronges, liles, morades, i que a la vegada es reflectien sobre muntanyes llunyanes i empremtaven camins indecisos sobre el mar. Semblava no tenir cap pressa per amagar-se darrera l’horitzó. Però lentament, el vermell va fer-se predominant, com si s’haguessin obert les portes de l’infern, i les seves flamarades van engolir-lo fins acabar per desaparèixer.

Fins aquí un espectacle meravellós, del que també podem gaudir-ne a la nostra terra.

Però sorprenentment, mitja hora més tard, i no gaire més enllà, com si al regne d`Hades no l’hagués volgut, o el que pot ser més cert, se n’hagués escapolit, l’astre rei va començar a treure el nas, mostrant ara amb colors si fa no fa semblants als de la seva desaparició,  el seu triomf sobre la mort.