BÀRKINO. 2018 (basat en fets reals)

Tanger. 2018. Quan Salah i Otman el seu germà  es van veure, es van abraçar emotivament. Cada any,

  Salah i la seva família anaven al Marroc de vacances, però aquesta vegada havia vingut sol i en un vaixell de l’exèrcit espanyol.

-         -  I la dona i els fills?

-         -  No els he volgut explicar la veritat. Els he dit que m’ha sortit un bon treball aquí i que tots tornarem al Marroc. No vull que sàpiguen que he estat al CIE que és com un presó. No he fet cap mal. Sempre he actuat pel camí recte, tal com ens van ensenyar els nostre pares i la nostra religió.

-        -   Qui hauria d’estar a la presó –expressa enèrgicament Otman-  és l’amo per qui has estat treballant tants anys.

-        -   20 anys, els que portava residint al barri, on tenia els amics, el futur dels meus fills, i els papers en regla, al menys això creia.

-        -   Què va passar?

-       -    Quan vaig anar a renovar papers per la segona llarga residència, em diuen que existia una ordre d’expulsió. Sense entendre res, m’ingressen en el CIE i allí m’assabento que aquell  home, l’empresari, no complia amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.  Jo estava desesperat, em sentia traït i abandonat per l’administració que no tenia en compte l’engany que havia sofert, i només em remetia a l’ordre d’expulsió.

-         

- - 40 dies al CIE –replica el seu germà-  que et deurien semblar un infern. Però ara començarem una nova vida.

I els dos germans, amb llàgrimes als ulls, es van tornar a abraçar.

LA MARE

Eren quatre germans, Havien quedat a casa de la seva mare de més de 90 anys  on ella residia amb una cuidadora sud-americana que hi convivia les 24 hores del dia, excepte els caps de setmana. Tots n’estaven molt contents del seu comportament. Havia sorgit però, un problema que els havia obligat a mobilitzar-se: realment calia augmentar el sou de la cuidadora?

-          De fet ja guanya més que el salari mínim –deia un independista que lluitava per una Catalunya més justa.

-          Penso que amb l’alimentació i el dormir gratuïts ja en té més que suficient –apuntava l’altra que acabava de tornar d’un viatge al Vietnam.

-          Jo només puc posar mensualment X quantitat. Arregleu-ho com podeu. –advertia un tercer, desentenent-se de l’assumpte.

-          Tots estem d’acord en què volem el millor per la Lluïsa (referint-se a la mare), però també hem de ser realistes i veure  què podem o no assumir –asseverava l’assenyat.

-          Veig que surt un sou molt alt per a la Sonia, no dic que no pugui ser just, però per a mi és massa –formulava qui tenia clar que encara hi ha classes.

-          Proposo de veure'ns més endavant portant altres propostes –advertia qui sempre ajornava els compromisos .

Quan varen anar a acomiadar-se de la mare, ella, que havia sentit la conversa a través del telèfon mal penjat, no va manifestar la seva pena amb imprecacions ni plors, sinó amb un silenci terrible.

ISLÀNDIA

 

Eren les dues de la matinada i el sol encara gandulejava sobre la línia de l’horitzó entretenint-se jugant amb nuvolets  esmunyedissos , que pintava  de mil tonalitats diferents, taronges, liles, morades, i que a la vegada es reflectien sobre muntanyes llunyanes i empremtaven camins indecisos sobre el mar. Semblava no tenir cap pressa per amagar-se darrera l’horitzó. Però lentament, el vermell va fer-se predominant, com si s’haguessin obert les portes de l’infern, i les seves flamarades van engolir-lo fins acabar per desaparèixer.

Fins aquí un espectacle meravellós, del que també podem gaudir-ne a la nostra terra.

Però sorprenentment, mitja hora més tard, i no gaire més enllà, com si al regne d`Hades no l’hagués volgut, o el que pot ser més cert, se n’hagués escapolit, l’astre rei va començar a treure el nas, mostrant ara amb colors si fa no fa semblants als de la seva desaparició,  el seu triomf sobre la mort.

BÀRKINO

La vida a Bàrkino semblava transcórrer amb força calma: les botigues eren plenes com cada any, els carrers il·luminats, els comerços lluint els seus encants i les músiques nadalenques endolcint les oïdes; tot plegat donava la imatge d’una felicitat ensucrada, pròpia d’aquestes festes consumistes.

Amb tot es respirava  una crispació continguda, aquells estats d’ànim propis d’un malestar interior, d’una situació difícil irresolta, o pitjor, que no es vol resoldre i que es manifesta amb presses, nerviosisme, fins i tot en la manca de consideració amb els qui t’envolten.

Quin contrast! Missatges de pau i felicitat acaramel·lats i realitats de covardia per no saber aportar solucions, fins i tot de provocació i odi.

Bárkino, sigues valenta, viu el missatge de Nadal: allà on hi trobis hostilitat respon amb la passió i la tendresa de l’Infant. 

RECORDS

Pepe, “El Maño” com tothom el coneixia, el va abraçar molt commogut. Van seure parsimoniosament al bar del Casal de barri i el vellet se’l mirà com si fos transparent i veiés a través d’ell un món que ja no existia: els records se li anaven acumulant: tots dos eren activistes que havien lluitat per assolir millores per als seus veïns que avui ens semblen connaturals. La vida no els havia estat fàcil. Ara només recordaven les roses, com si les espines no els haguessin punyit: l’alegria del dia que els van entregar les claus de la nova vivenda, però no feren menció de les barraques de Montjuic; la festassa quan la inauguració de les escoles i de l’ambulatori i no parlaren de les manifestacions ni dels cops de porra rebuts  per aconseguir-ho; la cercavila que es va fer després d’asfaltar els carrers i arranjar les places, però no rememoraren les rates que havien senyorejat molts racons. Ara gaudien joiosament del que havien sembrat .

TRES ROSES BLANQUES

Feia tres dies que estaven de maniobres en aquell poblet. El capità li mostrà amb sornegueria l’ampit de la finestra amb la ma dreta, on s’hi veia una gerra amb tres roses blanques.

-Quina ridiculesa –va dir- Aquestes flors estarien molt millor dins de casa.

Però el que ell no s’adonà era que darrera els vidres, mig dissimulada per unes cortines blanques fetes de ganxet, s’intuïa  la mirada afectuosa d’una noia. El soldat, dissimuladament, li va respondre també amb un somriure complaent al comprovar que les roses que li havia regalat exterioritzaven els sentiments joiosos de la tarda que havien compartit.

VIVIA I MORIA, MORIA I VIVIA

(suggerit per la pel·lícula “els ponts de Madison” sota la llum de Ramon Llull)

Moria l’amic per plaer e vivia per llanguiments. E els plaers

e els turments s’ajustaven e s’unien en ésser una cosa mateixa

en la volentat de l’amic.

E per açò l’amic en un temps mateix moria e vivia.

                                                 Ramon Llull

Solament hi havia una decisió possible. No, n’hi havia més: Mai s’havia sentit estimada com ara. Era el que havia cercat tota la vida, un amor tendre, respectuós, encisador, .... Tenia dret a ser feliç al costat d’aquell  home .

Però ella era l’ànima, la força vital d’una família sense esma, sense il·lusions, rutinària. Què seria dels seus fills? La poca vida que hi havia en aquella llar era la que ella hi aportava. I el marit? Tantes coses compartides! ... Es cert, ara més que estimar-la, la necessitava. Els amors, de tant lluny que eren, havien esdevingut  quasi invisibles.

I vivia i moria a l’hora. I si aquest amor que havia redescobert, que feia temps ja li semblava impossible, el vessés amb renovades forces entre el seus?