BARCELONA 2019

Va pujar per les escales mecàniques a Montjuic, fins el mirador del MNAC. El sol s’ocultava darrere una capa espessa de núvols. Quin espectacle! Radere la fermesa de les quatre columnes, aviat es desvetllarien les fonts amb la seva màgia de colors per galantejar una ciutat de festes i congressos. Ciutat que s’estenia, immensa, fins a remots barris grisosos.

Una ciutat on sobresortien les esglésies que fan història, els altívols bancs, seus de poder,  i els majestuosos hotels, font de ràpids enriquiments.  Una ciutat diversa, amb milions de persones, arranjades amb pells i vestits variats, una ciutat tan farcida de turistes que fan el que no volen fer al seu país, una ciutat tan carregada de centres comercials que intenten aprofitar-se’n, una ciutat plena de petits comerciants i també de manters, una ciutat tan plena de treballadors que, silents, omplen túnels i andanes del metro a les set del vespre, i on no falten tampoc brètols incívics.

   Una ciutat curulla de llumetes de tots colors, com les persones que hi habiten, on cada una emetia qui sap si el foc de l’amor o la tristesa de la solitud, el plaer d’un banquet o l’angoixa d’una taula buida, l’esforç dels emprenedors i el coratge d’associacions i entitats.

   Doncs això: que una ciutat com aquesta donés fruits tan espectaculars com la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana, això li plaïa.

LA MALALTA I ELS PAPERS

Vigílies de Nadal. Com cada any per aquestes dates a l’hospital cada dia hi ha menys malalts.

La Teresa, de 85 anys, porta dues setmanes ingressada per problemes respiratoris. Una forta medicació ha aconseguit fer-li desaparèixer la febre. La seva cara demacrada, les dificultats de respiració i els freqüents episodis de tos palesen a qui disposi de dos ulls i una mica de cor que el seu estat és força delicat. Però no per a tothom.

S’obre bruscament  la porta de l’habitació i apareix el doctor sense separar els ulls d’ uns papers que li acaba d’entregar  la infermera. 

         
S   -.Senyora Teresa, -continua mirant els informes-   per demà té l’alta. Passarà les festes de Nadal a casa.

La Teresa te un fort atac de tos . El doctor, torbat i amb cara de desconcert, torna a examinar els papers.

   

         .-.Teresa, però que fa? Vos no heu de tenir tos. Aquí, als informes, posa que ja ha superat la pneumònia. Per tant, demà  a casa.

El doctor va fer petar els dits i va marxar.

SACSEJADES DE CAP

La pel·lícula –intranscendent, d’un diumenge per la tarda-  anava de fingiments i simulacions d’un marit per poder trobar-se amb la seva amant.

Ves a saber perquè li va venir el record de la Fineta. Sacsejà el cap com acostumava sovint, per foragitar el record –per als amics era un tic, per a ell una tàctica defensiva- però no va poder impedir per uns segons sentir-la, afanya’t, prepara el material per la sortida; després ens esperen els amics al ball. I el cor d’enamorat li bategava intensament.  Encara va tenir temps de veure-la animosa, en el grup d’Esplai, engrescant a uns i altres...

Nova sacsejada de cap per evitar infructuosament el record del moment en que va anar a casa seva amb la programació de la propera sortida, un primer pas per declarar-se.
     - Hola, no t’esperàvem pas.
La Fineta i en Manel amb les cares enrojolades, li deien que havia fet tard.

BÀRKINO. 2018 (basat en fets reals)

Tanger. 2018. Quan Salah i Otman el seu germà  es van veure, es van abraçar emotivament. Cada any,

  Salah i la seva família anaven al Marroc de vacances, però aquesta vegada havia vingut sol i en un vaixell de l’exèrcit espanyol.

-         -  I la dona i els fills?

-         -  No els he volgut explicar la veritat. Els he dit que m’ha sortit un bon treball aquí i que tots tornarem al Marroc. No vull que sàpiguen que he estat al CIE que és com un presó. No he fet cap mal. Sempre he actuat pel camí recte, tal com ens van ensenyar els nostre pares i la nostra religió.

-        -   Qui hauria d’estar a la presó –expressa enèrgicament Otman-  és l’amo per qui has estat treballant tants anys.

-        -   20 anys, els que portava residint al barri, on tenia els amics, el futur dels meus fills, i els papers en regla, al menys això creia.

-        -   Què va passar?

-       -    Quan vaig anar a renovar papers per la segona llarga residència, em diuen que existia una ordre d’expulsió. Sense entendre res, m’ingressen en el CIE i allí m’assabento que aquell  home, l’empresari, no complia amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.  Jo estava desesperat, em sentia traït i abandonat per l’administració que no tenia en compte l’engany que havia sofert, i només em remetia a l’ordre d’expulsió.

-         

- - 40 dies al CIE –replica el seu germà-  que et deurien semblar un infern. Però ara començarem una nova vida.

I els dos germans, amb llàgrimes als ulls, es van tornar a abraçar.

LA MARE

Eren quatre germans, Havien quedat a casa de la seva mare de més de 90 anys  on ella residia amb una cuidadora sud-americana que hi convivia les 24 hores del dia, excepte els caps de setmana. Tots n’estaven molt contents del seu comportament. Havia sorgit però, un problema que els havia obligat a mobilitzar-se: realment calia augmentar el sou de la cuidadora?

-          De fet ja guanya més que el salari mínim –deia un independista que lluitava per una Catalunya més justa.

-          Penso que amb l’alimentació i el dormir gratuïts ja en té més que suficient –apuntava l’altra que acabava de tornar d’un viatge al Vietnam.

-          Jo només puc posar mensualment X quantitat. Arregleu-ho com podeu. –advertia un tercer, desentenent-se de l’assumpte.

-          Tots estem d’acord en què volem el millor per la Lluïsa (referint-se a la mare), però també hem de ser realistes i veure  què podem o no assumir –asseverava l’assenyat.

-          Veig que surt un sou molt alt per a la Sonia, no dic que no pugui ser just, però per a mi és massa –formulava qui tenia clar que encara hi ha classes.

-          Proposo de veure'ns més endavant portant altres propostes –advertia qui sempre ajornava els compromisos .

Quan varen anar a acomiadar-se de la mare, ella, que havia sentit la conversa a través del telèfon mal penjat, no va manifestar la seva pena amb imprecacions ni plors, sinó amb un silenci terrible.

ISLÀNDIA

 

Eren les dues de la matinada i el sol encara gandulejava sobre la línia de l’horitzó entretenint-se jugant amb nuvolets  esmunyedissos , que pintava  de mil tonalitats diferents, taronges, liles, morades, i que a la vegada es reflectien sobre muntanyes llunyanes i empremtaven camins indecisos sobre el mar. Semblava no tenir cap pressa per amagar-se darrera l’horitzó. Però lentament, el vermell va fer-se predominant, com si s’haguessin obert les portes de l’infern, i les seves flamarades van engolir-lo fins acabar per desaparèixer.

Fins aquí un espectacle meravellós, del que també podem gaudir-ne a la nostra terra.

Però sorprenentment, mitja hora més tard, i no gaire més enllà, com si al regne d`Hades no l’hagués volgut, o el que pot ser més cert, se n’hagués escapolit, l’astre rei va començar a treure el nas, mostrant ara amb colors si fa no fa semblants als de la seva desaparició,  el seu triomf sobre la mort.

BÀRKINO

La vida a Bàrkino semblava transcórrer amb força calma: les botigues eren plenes com cada any, els carrers il·luminats, els comerços lluint els seus encants i les músiques nadalenques endolcint les oïdes; tot plegat donava la imatge d’una felicitat ensucrada, pròpia d’aquestes festes consumistes.

Amb tot es respirava  una crispació continguda, aquells estats d’ànim propis d’un malestar interior, d’una situació difícil irresolta, o pitjor, que no es vol resoldre i que es manifesta amb presses, nerviosisme, fins i tot en la manca de consideració amb els qui t’envolten.

Quin contrast! Missatges de pau i felicitat acaramel·lats i realitats de covardia per no saber aportar solucions, fins i tot de provocació i odi.

Bárkino, sigues valenta, viu el missatge de Nadal: allà on hi trobis hostilitat respon amb la passió i la tendresa de l’Infant.